En el disseny del Litoral de Viladecans al voltant de la reserva natural, històricament, han planificat projectes com la Ciutat del Repòs i les Vacances (1933), instal•lacions de natació, rem i nàutica (1972), instal•lacions d’hípica amb capacitat de 3.000 persones assegudes i 1.000 dretes (1992), un parc aquàtic (1987), el camp de golf (1997). Però s’han truncat per diverses causes, falta d’inversors, protestes veïnals, declaracions del Parlament Europeu, sentencies judicials, i infraestructures com l’aeroport que han condicionat el seu desenvolupament.
Però el que marca actualment el seu desenvolupament és una llei pre-democràtica, per no dir franquista, el PGM de 1976, que sense gaires criteris mediambientals, per no dir nuls, va designar els terrenys del costat de la reserva natural com a equipaments esportius (7c).
Des de llavors s’han especulat amb aquest terrenys, és el cas de l’empresa Golf Viladecans S.A., i ara el Barça, que ara ha comprat tot pagan 18 milions d'euros per aquest terrenys, qualificats com a 7c, però protegits per una normativa urbanística europea, la Xarxa Natura 2000.
L’ajuntament de Viladecans, amb el ja objectiu, llargament perseguit, d'obertura de Viladecans al mar assolit, ha volgut jugar al joc especulatiu, per treure’n benefici, primer va ser amb un conveni amb Golf Viladecans S.A. i ara amb el Barça, un soci molt més simpàtic. I presenten, conjuntament el Barça Parc, un “projecte urbanísticament sostenible”, construint camps de futbol, un estadi, un carrer comercial, un palau de congressos on poder acollir concerts multitudinaris com el de U2, fins i tot un Hotel.
El Barça Parc no és un creixement urbanístic continu annex a un nucli urbà sinó que apareix com una taca enmig d’un espai lliure i amb una gran valor natural, separant la connectivitat natural del parc agrari amb la reserva Natural. Un projecte que es fa per atraure centenars de milers de visitant a la zona, amb els problemes de mobilitat i degradació que això comportarà a la zona (una zona que precisament necessitat la menor presència humana).
Tot plegat, posant en perill la fràgil reserva natural del Delta del Llobregat, atemptant contra els principis més bàsics del desenvolupament territorial i urbanístic sostenible.
El Barça Parc vol ser el motor d’una altre bogeria urbanística, cal recordar que l’Ajuntament està preparant un projecte a la zona del delta anomenat “Parc del Delta”, que malgrat que encara no està definit del tot vol dur-hi a terme un complex de 2.270.098 metres quadrats amb entre d’altres espais, instal•lacions esportives, recreatives, hoteleres i de restauració, un projecte a realitzar al voltant del camí de les filipines que va cap a mar, en ple parc agrari del Delta del Llobregat. Sens dubte, un projecte que sortiria reforçat si finalment el “Barça Parc” tires endavant.
Plataforma Salvem Oliveretes.
salvemoliveretes@hotmail.com
http://www.salvemoliveretes.org/
Imatge de la corredora sobre la qual volen construir el BARÇA PARC. La Plataforma Salvem Oliveretes neix al dir NO al Pla de llevant de Viladecans que vol urbanitzar un nou barri de 2377 hb. a la zona agrico-forestal d'Oliveretes. Som molt critics a la política urbanistica del equip de govern de Viladecans, tant a mar amb el projecte del Barça Parc com a muntanya. Contactar: 657134440 o 650.720.380 e-mail: salvemoliveretes@hotmail.com
05 d’octubre 2009
El Barça Parc: Un altre espectacle urbanístic de l’equip de govern de Viladecans (PSC+ICV-EUiA), ara al Delta del Llobregat
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
En les mans dels viladecanencs/es està el aturar el projecte i desenmascarar les mentides que volen vendre sobre sostenibilitat del projecte i fer veure el vertader objectiu de tot això: el creixement constant a costa del Delta! Estem en contacte!!
Albert
PD: Ens veiem a l'Atrium el dia 7
EL 3% DE PASCUAL MARAGALL, O
DE SUBCONTRATISTA A CONSTRUCTOR E INMOBILIARIO.
Rafael del Barco Carreras
Abundando en las comisiones “perfectamente legales” de Luigi García, ex diputado del PSC, Caso Pretoria. Repito, tras cada valla con la marca del constructor hay un amigo, varios amigos; en realidad tras cada obra pública o parapública se esconde el “quien es quien” de la POLITICA LOCAL, AUTONÓMICA, Y NACIONAL.
Recuerdo cuando en Barcelona solo teníamos una valla, FOMENTO DE OBRAS Y CONSTRUCCIONES SA, pero con la diversidad y las varias cadenas de Mando, las marcas se multiplicaron, aunque no demasiado. Las justas para revestir o burlar las complejas leyes de la contratación pública, nutriendo bolsillos o partidos. La Democracia.
En general se puede afirmar que los SUBCONTRATISTAS, cientos de miles si sumamos los autónomos, o constructores de pequeño y medio nivel, aguantan el peso del 3 o 20%, siempre a repartir con “el bigotis” del PSC-PSOE o CIU y “bigotes” del PP, al tiempo que los contratistas-inmobiliarios, escasos, juegan en PRIMERA DIVISIÓN, la alta Política con la “banca y caixas”. Si tras cada subcontratista encontramos un gran trabajador “venido a más”, y ahora casi todos quebrados, tras cada constructor y su escalafón superior el INMOBILIARIO se descubre el devenir de la Política, “LA ESCOPETA NACIONAL”. Y no es fácil colocar logotipos en las vallas, a pesar de haber conseguido algún “amigo trincón” en el escalafón del Mando.
Y eso lo sabe el “todo Barcelona”, el “todo España”, y hasta el morito o negrito que de “sin papeles” consigue el “con papeles” de un subsubcontratista, y ahora en las colas y listas del paro.
Tengo la sensación que la CRISIS pasa una escondida factura. Rotos los ríos canalizados del dinero y los contratos, repartidos siempre equitativamente por extraños vericuetos, las denuncias, entre competidores del mismo u otro partido o todos unidos, nos recompondrán la HISTORIA de estos últimos años, alcanzando hasta el inicial FOMENTO DE OBRAS Y CONSTRUCCIONES SA, que jamás pagó comisión alguna, porque sus nóminas se confundían con las del Ayuntamiento y Diputación, y Ramón Serrano Suñer, cuñado de Franco, se ha llevado a la tumba a sus 101 años el “con quien repartía” a su altísimo nivel.
Algún recalcitrante me insultará (ya lo han hecho en otros comentarios sobre el tema), y los seudohistoriadores, nutriéndose de las falsas hemerotecas me achacarán que Franco y Serrano no se hablaban, o prehistoria y pura demagogia de ignorante. En las alturas del Mando la mejor virtud es el “ni hablarse”, que nunca te oiga ni el cuello de tu camisa, es decir, no soltar una verdad ni “jarto vino”. Las verdades de Perogrullo o el Príncipe de Maquiavelo.
A los tiempos de “vino y rosas” siempre sucede la debacle de la decrepitud… y si la Ética y triunfo en los negocios suelen ir disociados, o a menos Ética más triunfo, en los estertores del fracaso es cuando más brilla su total ausencia. El todos contra todos, y m… el último.
Unas curiosidades en imágenes de www.lagrancorrupcion.blogspot.com nos muestran las cambiantes circunstancias de los grandes… del ladrillo.
Publica un comentari a l'entrada