19 de juliol 2006

ENCARA ESTEM A TEMPS PER SALVAR OLIVERETES


SOBRE LA MALA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL A VILADECANS

La mala planificació territorial al municipi de Viladecans ha arribat a límits insostenibles, insultants. Els principals problemes ambientals a Viladecans se centren en dos àmbits ben diferenciats: la zona de la serra de Montbaig (sector Olivaretes) i la zona deltaica.
El planejament i l’ordenació del territori a Viladecans, i en general a qualsevol localitat de l’àrea metropolitana, depèn de plans supramunicipals com el Pla General Metropolità i el Pla General Territorial de Catalunya, i de plans municipals (planejament derivat) que d’alguna manera s’han d’encaixar. Això fa que el sistema d’infraestructures, zones verdes, àrees d’equipaments i serveis, i la conservació del patrimoni natural es dissenyin des d’una perspectiva metropolitana, afavorint clarament la ciutat de Barcelona, i no cobrint les necessitats de la població de Viladecans, ni preservant zones que poden tenir un interès mantenir-les com a zones forestals o zones verdes. El Pla General Metropolità va ésser dissenyat l’any 1976, assumint la ciutat, els coneixements, les condicions socials i ambientals d’aquell moment. Avui dia encara no hi ha hagut cap adaptació d’aquest pla del 1976 als nous coneixement, sobretot als conceptes de sostenibilitat apareguts a la cimera de Rio de Janeiro l’any 1992. Resumida i breument, una societat disposa de tres capitals: d’econòmic (recursos i activitats que generin diners), el social-cultural (activitat desenvolupada per la societat, patrimoni històric, cultural, …), i d’ambiental (patrimoni natural, espai verds, arbres, boscos, …) . Doncs bé, una societat (o ciutat, per exemple Viladecans) té un creixement sostenible quan les futures generacions puguin gaudir d’uns capitals no inferiors als que actualment disposem nosaltres. És a dir, que els capitals econòmic, social-cultural i ambiental no disminueixin, es mantinguin o augmentin de cara al futur.
ZONA D'OLIVARETES I SERRA DEL MONTBAIG.
L'ajuntament de Viladecans junt amb l'INCASOL han planejat urbanitzar la serra de Montbaig (muntanya de Sant Ramon) en el sector Oliveretes, i construir una carretera que l’entravessarà, envoltant el Parc de la Torre Roja i fent de marge de la ciutat vers la serra de Montbaig, perdent la zona de transició entre la ciutat i zona purament forestal, perdent un patrimoni històric i natural únic. El projecte d’urbanització no compta amb cap catalogació prèvia de tot el patrimoni històric i natural que desapareixerà: oliveres, garrofers i figueres més que centenàries, refugis de la Guerra Civil espanyola, conreus de garrofers, testimonis de la importància que foren durant el segle XIX i principis del XX, runes de casalots de fins al segle XVIII, i el més important, un espai on molts viladecanencs i viladecanenques passegen, fan footing, recullen espàrrecs i flors, passegen el gos, xerren, prenen el Sol, i tot sense cotxes ni sorolls, amb un accés des de la Torre Roja que ho converteix en una zona privilegiada a l’àrea metropolitana. Quina necessitat té Viladecans de créixer més en població? Per què més pisos? Perquè construir a la serra de Montbaig (incloent el sector Olivaretes)?El creixement de Viladecans no és sostenible, referint-nos a la definició anterior de sostenibilitat, iniciada per Brundlant i desenvolupada per diferents universitats i la UNESCO. La sostenibilitat consisteix deixar a les generacions de futurs viladecanencs i viladecanenques els coneguts capitals socials-culturals, econòmics i naturals-ambientals no inferiors als actuals. I només quan els tres capitals verifiquin la sostenibilitat per separat podrem parlar d’una sostenibilitat real. En el cas de Viladecans davant del projecte d’urbanització del sector Olivaretes, ni el capital social-cultural, ni el natural verifiquen la definició de sostenibilitat donada per la UNESCO i diferents Universitats, com la càtedra Unesco a la UPC.Amb tot això, la urbanització i la construcció a Viladecans hauria de frenar-se. El sòl declarat com a urbanitzable del sector Olivaretes-Verdera-Montbaig hauria de requalificar-se com a sòl forestal no urbanitzable per a que Viladecans tingui un creixement realment sostenible. La majoria d’aquest sòl és públic, de propietat de l'INCASOL, per tant els viladecanencs i viladecanenques tenim el dret de decidir que volem fer d’aquests espai.
El capital ambiental que disposarà Viladecans en els propers anys no compleix aquesta condició de sostenibilitat, perquè urbanitzant la Serra de Montbaig estem privant a les generacions futures d'un patrimoni natural i històric que actualment hi és present, malgrat la falta de catalogació, i per tant el creixement de Viladecans és totalment insostenible, per molt ecobarri que sigui, que des de l’ajuntament canviïn les bombetes a baix consum de l’enllumenat públic, es fomenti el reciclatge, o es creí el Vilabus…. La sostenibilitat no consisteix només en això. Preservar l’entorn, el patrimoni natural i històric forma una part imprescindible per assolir la sostenibilitat.El sector Oliveretes i serra de Montbaig (més coneguda popularment com de Sant Ramon) és actualment l’espai forestal més important, per no dir l’únic, que disposa Viladecans. Aquest espai forestal limita al sud amb el camp de Beisbol, Parc de la Torre Roja i el Cementiri. El projecte d’urbanització d’aquest espai per part de l’ajuntament i l'Incasol, i la construcció d’una carretera que passa per tot aquesta zona forestal, des del Cementiri fins a la carretera de St. Climent, per sobre del camp de beisbol, mereix alguns cometaris:
1.- Viladecans, una ciutat que que supera ja les 60.000 persones, i al ritme d’urbanització actual s’arribarà a les 80.000 en els propers anys, necessita d’un gran parc. Actualment ho és la Torre Roja, oberta a la Serra de Montbaig (Sant Ramon). Efectivament, el Parc de la Torre Roja és un parc obert a aquesta serra, característic i que impregna personalitat a la ciutat, on molts ciutadans passegen, corren, en definitiva gaudeixen, i de manera còmode, sense obstacles arriben fins a l’ermita de Sant Ramon, lloc privilegiat pel seu enclavament, vistes, observacions d’ocells, etc… No és cap bestiesa dir que actualment Viladecans és de les poques ciutats de tota l’àrea metropolitana de Barcelona que disposa d’un parc obert a una muntanya per a què els seus ciutadans en gaudeixin. Recollida d’espàrrecs, de flors, excursions a l’ermita, en bici i a peu, passejar el gos són algunes de les moltes activitats que ofereix un parc obert a la serra de Montbaig. Urbanitzar-la i construir una carretera que uneixi la carretera de Barcelona a l’alçada del cementiri fins a la carretera de Sant Climent passant per sobre del camp de beisbol farà:
- que, tot i el soterrament de part de la ronda de cornisa, el parc de la Torre Roja quedi tancat, aïllat, petit per a una ciutat que aspira a arribar als 70.000 habitants. La urbanització del sector de Can Preciós fa uns any ja ha fet que aquest Parc no pugui créixer cap a la ciutat. A més s’intueix que la prolongació dels carrers Eslida i Calaceite trencaran l’actual parc de Torre Roja, tot i que se’ns diu que aquest carrers uniran el nou barri amb la ciutat passant per sota la torre Roja. Uff si que tenim “calers” per fer-ho?.- que es perdi qualitat de vida. No serà gens agradable mirar cap a la serra de Montbaig i veure tot de blocs de pisos i cotxes circulant-hi. - que Viladecans perdi un patrimoni natural important dins del què és la ciutat, com es descriu en el punt 2.
2.- La serra de Montbaig (incloent el sector Olivaretes) conté un important patrimoni històric i natural. La falta de catalogació de tot aquest patrimoni dels viladecanencs i viladecanenques no és cap impediment per a què l’ajuntament i l'Incasol tinguin ja fet un projecte d’urbanització. No importa que és el què destrueixi! En un annex s’adjunta una breu relació del patrimoni històric i natural, punt de partida d’una catalogació que ha de ser més exhaustiva. Resumint-ho, dins d’aquesta zona hi podem trobar:
- Oliveres, garrofers i figueres més que centenàries- Conreus de Garrofers, testimonis de la gran importància que foren durant el segle XIX i començaments del XX.- Refugis de la Guerra Civil espanyola, on els ciutadans de Viladecans i d’altres municipis s’hi refugiaven. Persones de Barcelona amb familiars a Viladecans venien aquí fugint dels bombardejos de Barcelona.- Runes d’antics casalots, forns de ceràmica, segurament del segle XIX, i inclús en algun cas possiblement del segle XVI.- Marges de niconella (pedra dominant a la serra), testimoni d’antics conreus.- Perdius, conills, cucuts, porc senglars, serps, toixó, garses, esparvers, esquirols, entre d’altres animals.- Boscos de pi mediterrani i vegetació de sotabosc, com el garric, …., que no trobem a la zona deltaica.- Ecosistemes de torrents, els últims de Viladecans. Són ecosistemes autòctons, on trobem una biodiversitat diferents de la resta de la serra, a més de ser zones d’evacuació natural de les aigües pluvials.- Conreus de cireres, el manteniment dels quals per part dels pagesos actuen de tallafocs. El clima i el tipus de sòl (liconella) és idèntic al que produeix les conegudes cireres de Sant Climent.
3.- Tot aquest espai hauria de preservar-se de la urbanització i construcció. Hauria de convertir-se en el gran pulmó verd de Viladecans. Hauria de ser la continuació del Parc de la Torre Roja, la zona de transició entre la ciutat i el medi forestal. Els camins i pistes, haurien de continuar sent el què són actualment, llocs d’esbarjo per a les persones, per passejar, fer footing, anar amb bicicleta, recollir flors i espàrrecs, etc… Tota aquesta zona hauria d’estar coberta de papereres, plafons informatius, en els quals s’expliqués el tipus de vegetació existent, per a què servien els conreus de garrofers que ara mateix existeixen, s’hauria de recuperar, restaurar i evitar que s’acabin perdent les coves-refugi de la Guerra Civil, i col·locar plafons que expliquin què són, així com també plafons què expliquin quins animals trobem a la serra de Montbaig-Oliveretes, què són els marges de liconella que hi trobem, què són aquestes runes, etc… En definitiva, fer un gran parc forestal, únic a l’àrea metropolitana, que faci de transició entre la zona urbana (parc de la Torre Roja) i la zona forestal (Serra de Montbaig). El què segur no ha de ser són blocs de pisos i asfalt, que d’això ja en tenim prou.
4.- Donat que tot procés d’urbanització és irreversible, i tenint en compte que el què en les properes dècades es valorarà en una ciutat, més que la quantitat d’habitants i diners que disposi un Ajuntament, serà l’espai de lleure i ambiental que l’envolti i la facilitat amb que la població hi accedeixi, no s’hauria d’urbanitzar el sector Oliveretes i la serra de Montbaig (La Verdera), sinó protegir. Com?
Doncs, Com proposa la Plataforma Salvem Oliveretes, demanan als ciutadans i ciutadanes de Viladecans i per extensió al l’Ajuntament de Viladecans que digui no al Pla de Llevant i Sol·liciti a la direcció general de Medi Natural de la Generalitat la declaració de la zona d’Oliveretes de utilitat pública, com ha fet recentment l’ajuntament de Sant Boi del Llobregat i fer d’oliveretes un projecte agroambiental potent. Adequant-lo per a ser un gran parc forestal integrat al de l’espai Natural Agrícola i Forestal del Montbaig-Montpedrós-Puig Vicenç.
I Un cop aconseguit demanar a l’ajuntament i a la Diputació de Barcelona impulsar des de l’Àrea d’Espais Naturals la integració de la zona al projecte LIFE cofinanciat per la Unió Europea que consisteix en una proposta de planificació territorial sostenible de la regió metropolitana de Barcelona, per preservar així, facilitar la gestió de la zona i protegir les varietats tradicionals d’arbres fruiters com fa el Parc Agrari del Baix Llobregat dins el projecte LIFE-ANELLA VERDA, com son en aquesta zona els garrofers, figueres, oliveres, etc... i aprofitar el programa per fer difusió del projecte i divulgació dels resultats.L’aprovació d’aquest projecte LIFE representa el reconeixement i recolzament de la Unió Europea a la Diputació de Barcelona i a l’ajuntament de Viladecans per la proposta de gestió i protecció del sector Oliveretes Torrent-fondo.
Potser pot semblar tot plegat molt kumba, somia truites, tots sabem que el més fàcil és cedir a les pressions de les grans immobiliaries com Sacresa, La colonial o urbis, que omple les arques municipals i es poden fer i donar molts serveis que difícilment es podrien oferir sense apujar els impostos, però, i d’aquí uns anys, quan ja no es pogui treure tant rendiment econòmic de urbanitzar i construir?
I es clar, oferir pisos de protecció oficial en època de Bombolla immobiliaria és primordial i necessari, com a “única” solució per controlar el preu del habitatge, no sigui cas que rebenti la bombolla. Docs be, senyors politics, segur que arrant de carretera, en la zona mes degradada, es poden fer aquestes vivendes, sense tenir que anar muntanya amunt...
El projecte del Pla de Llevant 21, segur que ha estat molt treballat, i molt primmirat i de ben segur que s’ha fet el millor possible, però és massa majestuós, impressionant i ambiciós perquè el ciutadà/na se’l pugui creure i fer-se’l seu.
Un breu apunt sobre EL DELTA DEL LLOBREGAT
El delta del Llobregat és una de les zones humides més importants de Catalunya. Es troba situat entre les serres del Garraf-Ordal i Collserola i fins al mar, i és la continuació de la vall del Llobregat. Està format per materials al·luvials que el riu ha anat dipositant al llarg dels segles. El seu valor natural és incalculable.
D’altra banda, té també un important patrimoni cultural. Des de principis de segle, els habitants de la zona l’han anat transformant en agrícola, conferint el paisatge que actualment té. L’activitat agrícola ha dotat a la zona d’un patrimoni cultural també de gran valor.
Tot i la creació del Parc Agrari, i recentment del Consorci del Parc Agrari, en el qual hi és present l’ajuntament, la degradació d’aquest entorn any rere any, major.
La mala gestió dels nostres representant municipal i autonòmics han fet que actualment l’ajuntament hagi d’expropiar terrenys agrícoles per a construir una bassa de laminació. Sembla ser que en el moment d’urbanitzar el terrenys agrícoles que ara conformen la zona industrial i de negocis de Can Calderon, no es va voler construir la necessària bassa de laminació, que segons sembla és d’única solució als freqüents aiguats que pateix aquesta zona des que és pavimentada. Curiosament abans no s’inundava mai. I com que la planificació ha estat tan polenta, ara les administracions es veuen obligades a expropiar als pagesos, terrenys dins del Parc Agrari, per a construir aquesta bassa de laminació, que hem de pagar entre tots, quan el correcte fora que l’hagués pagat la constructora en el moment d’urbanitzar la zona de Can Calderon.Irresponsabilitat política? O oblit? A Viladecans ja en són 4 les basses de laminació oblidades, algunes, com el cas que descrivim, a construir si es vol construir i pagades per l'Ajuntament. O és que per alguna banda hi ha algun 3%?
En general, els viladecanencs i les viladecanenques patim des de fa anys una molt mala planificació territorial, i un deixar fer de l’administració, que ens ha portat a perdre bona part del nostre entorn més immediat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Muy buen articulo, quiza demasiado largo...